Elogi de la feblesa. Alexandre Jullien

Alexandre Jullien, el protagonista de la novel•la Elogi de la feblesa, és una persona amb disminució física. Des de ben petit va anar a un centre especial, amb gent amb problemes semblants al d’ell, però la seva intel•ligència no avançava ja que no se la feien desenvolupar. Després, va començar a una escola on ja si que desenvolupava les seves qualitats, fins arribar a l’actualitat que li han ofert fer de mestre de filosofia a una universitat.

Realment, és un cas d’envejar, ja que no totes les persones amb les característiques de Jullien, han pogut desenvolupar. Ell hi ha posat moltes ganes i això s’ha notat molt de cara a la seva carrera.

A la novel•la, Jullien, parla molt sobre el terme “normalitat”. I jo penso, realment que és normal i que no? Les persones posem un límit a aquest aspecte però ningú té perquè jutjar aquest tema.

Durant molts anys el nostre protagonista veia la seva vida amb tota normalitat, però quan marxava amb els seus pares s’adonava que alguna cosa canviava, que hi havia algo que el diferenciava dels demés. Més endavant començà a entendre el que passava, ja que es relacionava amb persones sense disminucions, però amb els anys es va anar familiaritzant i va anar desenvolupant les seves possibilitats, que per cert són moltes.

A la uni, van veure un reportatge d’Alexandre Jullien, fent una conferència per als alumnes de la Blanquerna, certament em va impactar molt, doncs llegint el llibre no pensava que la seva disminució fos tant pronunciada.
Penso que és una persona molt eixerida, que ha lluitat molt pel seu desenvolupament i ho ha aconseguit.

Aquest llibre, és un dels que més m’ha agradat llegir en molt temps, doncs m’ha fet pensar molt i, a més, després d’haver treballat amb gent disminuïda i malalts mentals.
Durant un any he estat treballant amb gent d’aquestes característiques i penso que son persones que poden donar molt d’elles mateixes.
Jo, personalment, era la monitora de jardineria d’aquestes persones i amb ells he après molt, igual que ells de mi.
És una feina dura, però molt gratificant, perquè notes com ells t’ho gratifiquen d’una manera exagerada.

Amb tot això, crec, que nosaltres com a futurs professor, hauríem de tenir molt clar que tota persona té possibilitat d’arribar molt lluny, dintre de les seves possibilitats, clar. Però que mai hem d’abandonar a ningú pensant que no arribarà en lloc.